Risotto de carxofes

Ara és una època de l’any en la que podem gaudir d’una exquisidesa de l’hort: les carxofes.

Ingredients (4 persones)

350 gr. d’arròs carnaroli

Tres cullerades d’oli verge d’oliva

6 carxofes

2 porros

Una copa de vi blanc

 1 l de caldo de pollastre o de verdures

500 ml d’aigua filtrada

Sal

50 gr. de mantega

4 cullerades de parmesà ratllat i una mica més per després

Netegem les carxofes traient les fulles exteriors i deixant la part més tendra i una mica de tija, les tallem en quatre talls i traiem els pelets de la part central, les reservem en un bol amb aigua i llimona perquè no s’enfosqueixin.

Posem el caldo a escalfar.

En una paella fonda o un wok (el wok és ideal pels risottos) posem a escalfar una cullerada d’oli i sofregim els porros tallats ben petits, quan estiguin sofregits hi posem l’arròs i li donem unes quantes voltes fins que quedi quasi transparent, posem el vi blanc i deixem que evapori.

De mentre, en una altra paella fonda posem les carxofes (salpebrades) amb l’altra cullerada d’oli i les fregim una mica, quan hagin agafat una mica de color hi afegim l’aigua i deixem que vagi bullint.

Quan hagi evaporat el vi, comencem a posar el caldo ben calent, un cullerot cada vegada, i anem remenant amb una cullera de fusta, no posem el cullerot següent fins que  s’hagi absorbit l’anterior, i anem remenant contínuament.

Quan ja hem incorporat tot el caldo, afegim les carxofes i continuem afegint el líquid de bullir les carxofes com hem fet amb el caldo, quan quedin un parell de cullerots per afegir tastem a veure si està bé de sal i afegim la mantega i el parmesà, remenem bé fins que s’hagi desfet tot. El servim amb una mica més de parmesà ratllat, per si algú se’n vol afegir.

• Els risottos m’agraden més que el que el meu contorn es pot permetre, i aquest està deliciós.
• Tot i que el risotto és un plat que no vol esperar, si en sobra, directe a la carmanyola de la feina, tampoc està malament.
• L’he fet amb porro, perquè la ceba ja és tan dolça, que amb la dolçor de la carxofa potser seria massa, i amb el porro estava perfecte.
• Si l’acompanyem amb uns xips de carxofa (fregim una carxofa tallada superfina) per damunt queda un plat més festiu.
• No porta gluten.

Salmó al forn amb taronja

Vet aquí quina recepta més fàcil, no costa gens de fer, és ràpida i la pots acompanyar amb qualsevol guarniment, avui l’he fet amb uns espàrrecs, però qualsevol verdura, o barreja d’elles li va perfecte. Els espàrrecs per descomptat, però les pastanagues, les mongetes, les patates, el bròquil, el carabassó….tot li va perfecte, fins i tot una amanida crua. Depèn de quina verdura trieu la preparació serà diferent, però majoritàriament, el que jo faig, és posar la verdura al forn uns minuts abans que el salmó, amanida amb una mica d’oli i sal, i desprès afegir el peix.
Ingredients per 4 persones
4 talls grans o 8 de mitjans de salmó
1 taronja
Oli d’oliva verge
Sal
Pebre
Comí molt
Verdura per guarnir

Escalfem el forn a 190 graus.
A una safata de forn li posem un full de paper d’alumini una mica engreixat, li posem els talls de salmó, i per sobre li posem un raig d’oli d’oliva verge, una mica de sal, pebre, comí i la pell d’una taronja ratllada, posem el suc d’una taronja i l’enfornem uns 10 minuts. Llest.

• El temps de forn depèn de la mida dels talls de peix, sempre és millor quedar una mica curt que passar-se. El primer té remei, el segon no, i si ens passem, el peix queda estellós.
• Es tracta d’un plat bo, sa, i lleuger. El salmó permet tantes variacions que no ens les acabarem mai.
• No porta gluten.

Pollastre amb curri i arròs Thai

 

A casa no som gaire aficionats als plats asiàtics, però vaig anar a la graneria i vaig veure un arròs perfumat tailandès que em va deixar amb ganes de tastar-lo. Vaig decidir fer un pollastre al curri, que em va semblar que hi quedaria bé.
No és precisament hipocalòric, però pot ser un plat únic, omple molt.
Ingredients per 6 racions.

500 g d’arròs Thai
1 litre d’aigua filtrada
1 pollastre desossat
1 ceba gran o dues mitjanes
2 grans d’all
2 cullerades curulles de curri
½ culleradeta de gingebre (o una mica de gingebre fresc ratllat) (opcional)
½ culleradeta de cúrcuma (opcional)
½ culleradeta de comí (opcional)
Sal
Pebre
Oli d’oliva verge
400 ml de llet de coco

Abans de res bullirem l’arròs, a mi m’agrada fer-ho així: poso una cullerada d’oli a una cassola, i quan és calent, hi poso l’arròs, li dono unes voltes, fins que està una mica transparent i es veu el germen, i aleshores hi poso l’aigua ja calenta i la sal. El deixo bullir un quart d’hora, miro si està fet i aleshores l’escorro i el refredo un moment de res sota l’aixeta, només una mica per no disgustar-lo.
De mentre, tallem el pollastre a trossos mitjans, com de mossegada, els salpebrem i els saltem a una cassola amb una mica d’oli, només per segellar-los, que no es facin per dintre, reservem.
Piquem la ceba ben menuda, millor amb el robot, si en teniu, i els grans d’all també, els posem a la cassola i deixem que es facin fins que la ceba transparenti, posem les espècies i tornem a posar el pollastre, remenem i el cobrim bé amb la llet de coco. El deixem a foc mitjà, que vagi reduint, uns 15 minuts.
Si veiem que queda molt espès li podem afegir més llet de coco, nata o llet normal. Si queda molt líquid, el deixem reduir una estona més.
Per servir-lo, només cal posar l’arròs al plat i el pollastre a sobre. Està boníssim.

• Si no tenim arròs tailandès podem utilitzar qualsevol altre, amb un basmati també s’hi diu molt.
• Les espècies són al gust de cadascú, si només hi poseu curri està prou bo.
• Si us agrada picant, podeu posar una mica de cayena o altre picant, a casa no se’ns posa gaire bé i no l’utilitzem.
• Si no trobeu llet de coco, podeu posar nata, però la llet de coco li dóna un toc especial.
• És un plat que aguanta bé tres o quatre dies, i també és una opció estupenda per la carmanyola.
• Jo prefereixo comprar un pollastre sencer i demanar al carnisser que me’l desossi, així aprofito els ossos i la carcanada pel caldo, aprofito més el pollastre i surt moltíssim més a compte que si només compro un parell de pits.
• No porta gens de gluten.

 

Llenties amb xoriço

Ara que fa fresqueta és la millor època de l’any per menjar aquest plat de cullera que reconforta l’ànima i escalfa el cos.

Els llegums, com les llenties, són un dels ingredients més versàtils de la nostra cuina, es poden menjar en amanida, estofades, amb verdura, com acompanyament, com entrant, com a plat fort…ara, les llenties amb xoriço són les més populars. Potents i contundents, són molt fàcils d’elaborar. Jo les faig de tant en tant i són perfectes per la carmanyola de la feina, a més, si en sobra, l’endemà encara estan més bones.

He utilitzat llenties pardines de les que no cal remullar abans.

Ingredients per a 4 persones:

300 g de llenties

100 g de cansalada viada (salada)

100 g de xoriço (en comprar-lo especifiqueu que és per coure’l)

1 ceba mitjana

1 gra d’all

½ pebrot verd

1 porro

1 pastanaga

100 g de tomàquet triturat

1 patata gran

1 culleradeta petita de pebre vermell

1 litre d’aigua filtrada i una mica més per si de cas

Oli verge d’oliva

Sal

Posem una cassola a foc viu amb un bon raig d’oli, quan sigui calent posem l’all ben picat, 15 segons després posem la ceba, també ben picada, quan comenci a estar transparent afegirem el ½ pebrot verd tallat en trossos petits i la pastanaga i el porro tallats a rodanxes no molt gruixudes.

Deixem coure 5 minuts remenant sovint, afegim la cansalada i el xoriço tallats a trossos d’1 dit petit d’ample, i que facin unes voltes, ara és el moment de posar el pebre vermell, el deixem només uns segons, que no es cremi, i tot seguit posem el tomàquet, salpebrem i deixem 5 minuts que es faci el sofregit.

Posem les llenties esbandides, i remenem bé, que agafin la substància del sofregit. Afegim el litre d’aigua i tapem, tan aviat com arrenqui el bull, abaixem el foc al mínim, i que vagi fent xup xup uns 40 minuts.

Tenim una mica més d’aigua bullent preparada per si haguéssim fet curt.

Quan han passat els 40 minuts, és el moment de tastar-ho i afegir sal si ho creiem convenient.

Afegim la patata tallada en daus, no l’afegim al principi perquè es desfaria.

Deixem que bulli 20 minuts més.

Si veiem que absorbeix tota l’aigua li posem una mica de la que tenim bullint, en cap moment ha de quedar sec.

Ara tastem a veure si ja estan fetes, dependrà de la qualitat de l’aigua, si cal ho deixeu uns minuts més.

I ja està!

1. Gairebé tothom ha tastat alguna vegada unes llenties amb xoriço, i cada casa té la seva recepta, per això no cal ser puristes, la recepta admet moltes variacions: les quantitats, el tipus de llenties, el tipus de verdures, de vegades depèn del que trobes a la nevera, el tipus de xoriço, dolç o picant… Podeu fer qualsevol variació i totes estaran bones.
2. La quantitat d’aigua també és variable, a mi m’agrada una mica espès, però com tot, això va a gustos.
3. Podeu utilitzar l’olla exprés per fer-les i aleshores reduïm el temps a la meitat. En aquest cas, posarem les patates amb les llenties, i les tallarem a daus més grossos, perquè no es desfacin tant.
4. No cal que porti gluten, controlem bé que el xoriço no en porti.

Trinxat de la Cerdanya (amb botifarra negre)

He estat un munt d’anys desapareguda, i m’agradaria tornar a agafar el costum d’escriure les receptes que vaig fent. No hi ha una veritable raó per haver-ho deixat, si, tenia més feina, no feia noves receptes…però són excuses, la veritat és que de vegades, no et sents prou motivada per fer les coses i ho vas deixant, i quan te n’adones ja han passat 5 anys!

He provat de reprendre aquest bloc un munt de vegades, però.. ja mai faig fotos del que cuino, i ara, he decidit tornar-hi amb la mateixa intenció que quan el vaig fer per primer cop: que sigui un receptari útil per mi, per la meva família, pels amics i per qualsevol que ho vulgui.

He fet algun canvi, i en el moment que senti que torno a estar en marxa, suposo que en voldré fer uns quants més.

El principal és l’idioma, fins ara escrivia en castellà, senzillament perquè per la meva edat, jo mai havia tingut l’ocasió d’estudiar en català i em sentia molt insegura d’escriure en el meu idioma. Aquests anys he anat practicant l’escriptura en català, he buscat les regles ortogràfiques, he llegit i escrit tot el possible en català, i això ha fet que ara em senti molt més còmode utilitzant el català que cap altra llengua. Us demano paciència si noteu que faig alguna falta, me les podeu corregir, ho agrairé.

A més, espero que algun dia aquest bloc el puguin aprofitar els meus néts, i no sabria dirigir-me a ells amb cap altra llengua que no fos el català.

No em vull enrotllar massa, passo directament a explicar la recepta.

Hi ha un plat que últimament acostumo a fer, és fàcil i barat i la veritat és que ens encanta per aquests dies d’hivern que només vénen de gust coses calentetes o calòriques. Em temo que aquest pertany al segon grup, tot i que es pot alleugerir una mica si no ens passem amb la cansalada i la botifarra.

És un plat perfecte per portar amunt i avall, i com acostumo a portar el menjar a la feina, el faig sovint.

Ingredients per 4 persones

• Una col d’olla, o col d’hivern (diuen que les que estan cremades pel fred són més dolces, no ho he tastat) que no sigui molt petita, només la part groga, si hi ha tiges molt gruixudes les podem treure.
• Dues patates grans
• Cansalada viada (salada, no crua) 3 o 4 llesques d’un dit de gruix.
• Botifarra negra 100 g.
• Oli verge d’oliva 1 cullerada
• 2 grans d’all.

Pelem les patates i les tallem a trossos no molt grans, les posem a una olla gran junt amb la col tallada a trossos regulars, cobrim d’aigua, salem, tapem i posem a bullir 30 minuts des que arrenca el bull.

Escorrem bé la col i les patates.

De mentre, en una paella fonda o cassola escalfem l’oli amb foc baix i hi posem l’all laminat, quan comenci a agafar calor el retirem i reservem i, en el mateix oli hi posem la cansalada tallada a talls d’1 cm de gruix, que es vagi fent a foc molt lent i deixi anar tot el greix. Mentrestant, traiem la pell a la botifarra i la tallem a talls ben petits.

Quan la cansalada estigui torradeta, la retirem i reservem. Posem la botifarra en el greix que ha deixat anar la cansalada, li donem un parell de voltes i tot seguit afegim les patates i la col, apugem el foc.

Anem remenant perquè les patates i la col es barregi bé amb el greix i la botifarra, afegim l’all reservat, al mateix temps, podem començar a aixafar-les, han d’anar evaporant tot el líquid que els quedi, aixafem bé amb una forquilla, no ha de quedar com un puré.

Quan veieu que ha perdut la humitat li podem donar la forma d’una truita de patates, però vigileu, no té prou consistència per donar-li la volta com a una truita, per la qual cosa caldrà anar amb molt més de compte.

Podem servir el trinxat calent o tebi, com ens vagi bé, amb la cansalada reservada per sobre.

1. Aquesta és una típica recepta d’aprofitament, si acostumeu a fer caldo, podeu posar col i patata i després fer un trinxat.
2. Les quantitats són orientatives.
3. A mi m’agrada amb la botifarra, però la recepta original no la porta.
4. És un plat que es pot tornar a escalfar al microones o a la paella la mar de bé.
5. Com he dit al principi, les calories les aporten la cansalada i la botifarra, pel que podeu augmentar o disminuir la quantitat.
6. No duu gens de gluten.

Turrón de yema quemada

Feliz Navidad!!

Mi época del año preferida. Tengo el blog bastante descuidado (y me siento muy culpable, no creais), y no puedo dejar pasar la Navidad sin colgar al menos una receta.

Nunca había preparado turrón, pero siempre hay una primera vez.

El turrón de yema ha seguido siendo siempre nuestro preferido, con mucha diferencia, y en nuestra mesa de Navidad no encontrarás mazapanes ni polvorones, pero el turrón de yema no falta nunca, bien quemado , como ha de ser.

Una vez fui a comprarlo en una tienda artesana donde lo hacen muy bueno, y el dependiente lo quemó justo antes de dármelo, y que pasó? pues que al día siguiente tuve que volver a comprarlo ya que con el olorcito que desprendia nos lo zampamos antes de llegar a casa.

Por eso, este año me he decidido a prepararlo yo misma, y tendría que haberlo hecho mucho antes, ya que si me gusta el que compraba, casero me enloquece.

Como siempre con una receta nueva, he probado las de varios blogs, y la que más me ha gustado es la de La Cuinera. No la he hecho completamente igual, pero casi, le pongo un poco menos de almendra molida, porque me gusta muy blandito, que casi se deshaga.

Las primeras barras que hice las llevé a la parada de mi hermana que tiene una envasadora de vacío y me los envasó (mooooltes gràcieeees Marta <3), y la verdad es que era tan práctico que me he comprado una envasadora doméstica, y ahora lo envaso ABSOLUTAMENTE todo. (eso casi merece una entrada por si solo)

También he tenido que comprar un soplete nuevo, el que tenia era muy pequeño y con poca potencia, al usarlo tanto rato se derretía la carcasa. Tengo un quemador pero hay que calentarlo mucho y uno eléctrico es muy caro, y el soplete que he comprado es mucho más económico y va perfecto.

He utilizado bricks de leche cortados a lo largo como molde, creo que la medida es ideal, se cierran los cantos con un poco de celo y para abrirlos cortamos el celo y se desmoldan al momento, los puedo regalar sin remordimientos y es la prueba de que son caseros.

Bueno, ahora que ya os he contado todos los preparativos vamos con la receta.

INGREDIENTES

• 300 gr. de almendra marcona molida
• 250grs de azúcar
• 80ml. de agua
• 5 yemas de huevo
• la ralladura de un limón
• 1/2 cucharadita de canela en polvo (al gusto)

Para la cobertura de yema

• 100ml. de leche entera
• 120 grs de azúcar
• 2 huevos enteros
• 20 grs. de maizena
• una pizca de canela
• abundante azúcar blanquilla para espolvorear por encima y quemar.

Preparamos antes que nada los moldes que vamos a usar, poniendo una hoja de papel de horno en el fondo y paredes.

Ponemos a calentar a fuego suave el agua con el azúcar hasta que alcance los 114ºC Entretanto ponemos en un cuenco (yo lo hice con la Kitchen aid, que para eso va de maravilla) las yemas con la ralladura de limón y la canela, cuando el almíbar esté listo, batimos las yemas con las varillas al tiempo que vamos incorporando el almíbar lentamente. Subimos la velocidad y batimos unos minutos hasta esté tibio y tengamos una crema pálida.

Entonces añadimos la almendra molida, y con la pala mezclamos a baja velocidad, sólo lo justo hasta que esté bien mezclado.

Repartimos la masa entre dos o tres moldes, depende del grosor que queramos darle, aplanamos bien.

Los cubrimos con papel film y los dejamos reposar a temperatura ambiente, el tiempo de reposo es relativo, cuanto más tiempo pase, más consistencia cogerán, lo ideal para mi, es dejarlos toda la noche, pero he preparado unos que no han reposado nada y, aunque son más delicados de manipular, también han quedado bien.

Para terminarlos, prepararemos una yema con los ingredientes que ya he dicho antes.

Cubrimos una bandeja con papel film y la reservamos.

Diluimos la maizena en un tercio de la leche a temperatura ambiente o fría y añadimos los huevos y la canela, batimos bien.

Calentamos el resto de la leche con el azúcar removiendo un poco, cuando empieza a hervir la retiramos del fuego y la vamos incorporando a la mezcla anterior poco a poco, sin dejar de batir.

Lo devolvemos al fuego sin dejar de remover hasta que espese.

Lo extendemos sobre la bandeja cubierta con papel film y dejamos que entibie.

Preparamos una superficie resistente al fuego ( yo usé una bandeja de horno) y sacamos los turrones de los moldes, espolvoreamos la parte más lisa con azúcar y la quemamos con el soplete. Esperamos unos minutos que se enfríe y les damos la vuelta.

Los cubrimos con la yema preparada, que quede gruesa, la utilizamos toda, la espolvoreamos con azúcar abundante y lo quemamos bien, aunque se derrame por los lados no importa.

Cuando se haya enfriado lo podemos volver a poner en los moldes y entonces podemos decidir si lo envasamos al vacío o lo congelamos, de los dos modos queda perfecto, aunque si no vamos a tardar en consumirlo lo podemos dejar tal cual, pero con cuidado, si lo dejamos destapado se seca mucho.

1. Hay que ir con mucho cuidado al quemar el azúcar, para no quemar la superficie donde lo hagamos. Tambien hay que hacerlo sin el molde, sino se quemarà tambien.
2. Si vamos a hacer dos barras, la cantidad de yema es la correcta, pero si hacemos tres, habria que aumentar un poco la cantidad.
3. Es una buena idea quemarlo por las dos caras, así es mucho más manejable.
4. No me gusta ponerlo en la nevera, prefiero mantenerlo a temperatura ambiente, el sabor y la textura pierden mucho con el frío.
5. El reposo se puede hacer tal cual o con un peso encima, todo depende de lo compacto que queramos el resultado.
6. Parece complicado, pero si tenemos los útiles adecuados, (un termómetro, por ejemplo) no es nada difícil.
7. Este turrón no lleva gluten, como casi niguno.